Conte Popular

En Juan Carlos y la Marisa són badalonins, viuen al barri de Llefià. Tenen dos fills, l’Alberto que estudia sisè de primària, i la Marta que acabarà batxillerat i l’any vinent vol estudiar magisteri. Arribar a final de mes no és fàcil, la Marisa fa hores cuidant a una senyora gran i en Juan Carlos ja ha esgotat els dos anys d’atur, treballava a la construcció.

La hipoteca ofega la família, quan la van signar, ara fa vuit anys, la Marisa encara era assalariada d’una empresa de serveis i en Juan Carlos es guanyava molt bé la vida com a oficial. No eren diners fàcils de guanyar, però eren molts diners. Ni ells, ni qui ho hauria de saber, van preveure una crisi econòmica d’aquesta magnitud. En Juan Carlos no ho sap, però la Marisa ja ha contactat amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

El petit aviat complirà dotze anys, i tot i que els pares intenten mantenir-lo al marge de les dificultats, l’Alberto n´és ben conscient de la realitat. Vol ajudar. Al juliol va fer guardar als seus pares, ben guardat, el tiquet de compra dels llibres de l’escola. Van costar molts diners, però l’alcalde de la seva ciutat li havia promès que li pagaria, ell ho esperava. -Santa innocència- pensava la Marisa, mentre puntejava el tiquet de compra i veia com per la llibreta, el llapis i els bolígrafs pagava l’IVA corresponent als productes de luxe. Això de l’IVA també li havien promès que no ho apujarien.

El pare sempre es lleva d’hora per deixar currículums als polígons industrials. Fa pocs dies repetint la rutina diària, a pocs metres de la seva porteria, es va trobar dos contenidors totalment cremats. Res no millora, va enraonar mentre continuava el seu camí. Avui anirà a l’IMPO perquè li han dit que fan uns cursos per a aturats i es vol informar. Fa una petita cua, espera el seu torn i la noia del mostrador, molt amable ella, li explica que el curs que vol fer ell aquest any no ha estat aprovat per la Generalitat, que si vol es pot apuntar a un curs de cuina. De fer cuines a cuinar, pensa irònic mentre torna cap a casa. De camí sent la conversa de dos veïns de tota la vida; S’han assabentat que el seu alcalde no ha volgut acceptar seixanta-sis llocs de treball per a la gent del barri. Abaixa el cap dolgut, sense entendre res, i torna cap a casa.

Pocs dies després de començar el curs, la Marisa va anar a l’escola del nen per informar-se de com cobrar els diners dels llibres, feia pocs dies que l’alcalde havia concretat una petita quantitat, ni molt menys tot, però sí una petita part. Menys dóna una pedra, va pensar ella. Quan a l’escola li van explicar la realitat li va tornar a venir al cap la frase “santa innocència”, però aquest cop se la va aplicar a sí mateixa. Va aprofitar que es trobava al despatx del director per tramitar la beca de menjador que l’any passat li havien concedit a l’Alberto. “L’educació no es retalla”; “Docents en lluita”… anava llegint a les barroques parets del petit despatx, quan el director resignat li diu: “Aquest any l’Alberto no tindrà beca, l’Ajuntament les ha retallat”. Es fa el silenci i torna a casa amb el cap cot.

La Marta té la intenció de combinar treball i estudis perquè la universitat ha augmentat un 66% la matrícula, i la situació familiar així ho requereix. Ser mestra d’educació infantil sempre ha estat la seva vocació. Fa pocs dies mentre fullejava un setmanari gratuït d’informació local, va llegir un titular que la va alegrar molt: “La Universitat de Barcelona s’instal·la a Badalona”, i pot ser la sort faria que la seva carrera fos una de les que s’impartirà al nou edifici del Carme. De seguida va trucar a la Universitat per informar-se, i la cara li va canviar, del gest alegre va passar a un rictus de decepció. Li acabaven de confirmar que no s’impartiran Graus al nou edifici del Carme, tan sols traslladaran uns cursos d’estiu que abans es feien a la biblioteca de Can Casacuberta i que faran alguna formació accessòria durant el curs.

A casa, la Marisa i en Juan Carlos mai s’havien interessat per la política, més aviat ho consideraven com aquell espai avorrit del telediari. Quan hi ha eleccions sempre voten en funció de les sensacions de cada moment. Amb l’inici de l’actual crisi, ja fa cinc anys, la parella va començar a informar-se més i a parar atenció a les notícies d’actualitat política. Al maig del 2011 van decidir donar el seu vot al PP a les eleccions municipals, pensaren que els llibres gratuïts ajudarien la família, i també que el barri seria més segur. Mesos més tard, al novembre, van recolzar també al PP a les eleccions generals, prometien no apujar els impostos i, sobretot, crear llocs de treball.

Divendres passat mentre sopaven veient les notícies, els responsables del govern espanyol amb un somriure es dirigien als ciutadans per dir que l’atur continuarà pujant fins al 2016, i que l’apujada d’impostos es manté. Luis Bárcenas i els seus pagaments en negre a dirigents del PP, tornava a aparèixer.

–       Ens estan enganyant Marisa, ens estan enganyant. Vam votar aquesta gent perquè ens prometien millores i no estan fent res. Van dir blanc i estan fent negre. Em sento estafat. Molt estafat.

–       Doncs ja en som dos. Mai més els torno a votar.