Supèrbia

Supèrbia: “Excessiva estima de si mateix amb menyspreu dels altres. Desig immoderat de la pròpia exaltació”. Genèricament es defineix com la sobrevaloració del “Jo” respecte d’uns altres, com la creença que tot el que un fa o diu és superior, o també com la confiança exclusiva en l’opinió d’un mateix exaltada a un nivell crític i desmesurat, és a dir: prepotència.

La supèrbia, considerada a l’antic catolicisme com l’original i més seriós dels set pecats capitals, i esdevé avui dia la principal actitud de Garcia Albiol en el govern de Badalona, i la seva penitència serà l’oposició a partir del 24 de maig.

Albiol, tot i ser conscient de la seva solitud ideològica a la dreta españolista local, ha tingut durant quatre anys l’opció de fer una acció de govern moderada, de teixir complicitats amb altres partits polítics, ha pogut fins i tot, deixar espai per al creixement d’altres formacions que l’haguessin pogut servir de crossa per a la propera legislatura. Però res de tot això, només el Jo i el Jo Albiol i el Jo alcalde.

A hores d’ara, el problema que tenen les persones del Partit Popular a Badalona, és que la figura d’Albiol arrossegarà a tot el PP a l’ostracisme polític local. El PP perdrà el govern i Albiol marxarà a fer política Nacional aprofitant les eleccions autonòmiques del 27 de setembre. Albiol no només està fent desaparèixer les sigles del PP, sinó que farà que el partit desaparegui del mapa polític local durant anys.

Aquesta situació és prou coneguda pels dirigents i les cares visibles del PP a Badalona, tot i que en públic no ho volen reconèixer ni acceptar, per mantenir viva l’esperança entre part de les seves bases, en privat reconeixen que van a la deriva.

La realitat és la que és. Tothom a Badalona que era susceptible de votar a Albiol i de votar al PP ja ho va fer al 2011. A partir d’aquí, una part dels votants del PP s’ha fidelitzat entorn a la figura d’Albiol, però una part molt important de l’electorat canviarà el seu vot degut l’erosió que suposa governar de forma despòtica, i també pel fet que al 2011 el PP va rebre milers de vots derivats de la conjuntura política d’aquell moment on tot li era favorable al Partit Popular. Avui la situació és inversa, tot li va en contra al Partit Popular i per això Albiol intenta amagar les sigles.

Tan conscient és Albiol de la seva situació, que el seu discurs ja només consisteix en demanar als ciutadans el que ell anomena “una majoria suficient”, en clara contraposició a l’opció més probable que és una majoria, o una minoria, insuficient.

Per aquesta raó de cop i volta Albiol torna a agitar l’arbre de la xenofòbia, el pseudoracisme i l’arbitrarietat ben calculada amb l’objectiu no de guanyar vots, sinó de mantenir els que ja té. I torna a provar amb propostes inverosímils com comprometre’s a fer arribar la L-1 del metro a Bufalà, a veure si cola. Però és clar, una persona que no ha estat capaç de fer complir una promesa electoral que depenia exclusivament d’ell, ara té valor per prometre projectes que no depenen de l’Ajuntament. Si no és capaç de portar diners per l’ascensor d’una escola, com vol ser capaç de portar diners per fer el metro fins a Bufalà?

Un govern que afirma que ell sap el que volen els veïns, per sobre de l’opinió dels veïns. Un govern que afirma que diversos operadors estan interessats en la concessió del mercat de Llefià i després el concurs queda desert. Un govern que vol imposar un model de mercat als paradistes del Torner i el Maignon, mentre aquests diuen que no. Un govern en minoria tan necessitat de mentir, manipular i enganyar, que voreja la prevaricació capficat en mantenir el control dels mitjans públics de comunicació. Un govern capaç d’intentar no subrogar a cinc treballadors discapacitats que feien manteniment als parcs infantils de la ciutat.

La supèrbia d’Albiol i el seu govern està unint més que mai a tots els partits polítics amb representació i sense representació. La confluència que suma, i no la que resta, és la que tombarà l’alcalde del PP. Total, a Albiol tant li fa, al setembre marxarà i deixarà el PP de Badalona enfonsat.

Atentament i a títol personal,

Christian Carneado

2015: L’any del canvi a #Badalona

“Vaig votar l’Albiol el 2011 però no ho tornaré a fer. M’ha decebut amb el tema dels llibres, entre d’altres”; «Sólo nos dicen mentiras y nos están tratando muy mal«; “La promesa dels llibres de text gratuïts va ser un engany en tota regla”;  “Ja em va enganyar un cop i no ho farà dos”; «Los vecinos queremos que se nos escuche«; «Sigo esperando el piso, sólo ha habido mentiras«; “L’Ajuntament fa i desfà a esquenes del barri, dels veïns i col·lectius”; “Donar la culpa als altres és una excusa de nen petit”.

Aquest any 2015 serà l’any del canvi. Els ciutadans de Badalona diran la darrera paraula mitjançant el seu vot a les eleccions municipals del proper mes de maig. Tot i així, els veïns ja estan parlant molt més clar que Garcia Albiol i també tenen clar que “Albiol no repetirà”.

He volgut començar aquest article donant altaveu a les paraules de molts veïns i veïnes, opinions públiques i publicades a la premsa en els darrers mesos, i opinions que no podem escoltar ni llegir als mitjans públics de Badalona.

Uns mitjans públics que aviat tindran un nou conseller delegat que garantirà la pluralitat durant els mesos que resten de legislatura, tot i els intents desesperats del PP per mantenir el control. La situació de censura és tan gran que, només a tall d’exemple, el debat dels grups municipals que s’ha de realitzar mensualment s’està realitzant cada 6 mesos. En canvi, l’entrevista mensual a l’alcalde mai no s’ha deixat d’emetre.

Davant d’un govern local que agonitza i que no pot oferir obra de govern, Albiol sempre ha tingut clara la recepta que necessita: control dels mitjans de comunicació, jugar a la confusió entre partit i Institució, intentar convertir en extraordinari allò que és ordinari, i de passada apropiar-se de l’obra de govern que no es seva. 

Quan un governant necessita exercir un control absolutista dels mitjans de comunicació és per un motiu: la necessitat de generar un relat virtual favorable davant una realitat al carrer que és totalment contrària. I el cas és que, com més manifestament contrària és l’opinió pública als carrers de Badalona, el nivell de manipulació augmenta. Només cal llegir els darrers números de la revista municipal Bétulo.

L’altre ingredient de la recepta del bon manipulador és jugar intencionadament a confondre institució i partit, de forma que quan els ciutadans de Badalona reben una carta no la signa ni l’alcalde de Badalona ni el candidat del Partit Popular Xavier Garcia Albiol, sinó que la signa “AlbiolAlcalde” acompanyat d’un lema propietat de l’Ajuntament.

Aquest govern del Partit Popular també té el mèrit d’intentar vendre activitat ordinària d’un Ajuntament com si fos la gran gestió política de l’any. És a dir, que s’asfaltin quatre carrers o que la contrata de neteja faci la seva feina no és cap activitat extraordinària, es fa a qualsevol ajuntament.

I és clar, si després de 4 anys de govern no has fet res… Què diu el manual del bon manipulador? Intenta apropiar-te d’allò que no és teu. I efectivament, ara Albiol intenta enganyar els ciutadans dient que iniciatives de l’anterior govern com ara Passeig Marítim, el Centre Cívic i Cultural El Carme, el nou CAP del Gran Sol o la contrata de neteja, són obra seva. 

A Badalona el govern del PP ens diu que no hi ha diners per ajudar al Banc d’Aliments, però en canvi sí que n’hi ha per augmentar un 35% (55.000€) el pressupost de la Cavalcada de Reis en any electoral, i que l’organitzi una empresa que no és de Badalona.

Això ens recorda que no ens governa Albiol, sinó el mateix Partit Popular que a Espanya ens diu que no hi ha diners per a la Dependència, però d’un dia per l’altre apareixen 1.350 milions d’euros pagats al comptat a l’empresa ACS per la indemnització del projecte Castor. És innegable que són el mateix partit polític, i que les persones no són la seva prioritat. 

A Badalona i a Espanya el Partit Popular d’Albiol i Rajoy ja no enganya ningú, i tots dos es sotmetran a les urnes aquest 2015. L’any del canvi.

Atentament i a títol personal,

Christian Carneado